EL COLP D'ESTAT DE PRIMO DE RIVERA

EL COLP DEL GENERAL PRIMO DE RIVERA

El colp que va donar el capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, tingué lloc el matí del 13 de setembre de 1923. en aquell moment, el president del Consell de Ministres era el liberal García Prieto, i, com ja sabem, el rei era el monarca Alfons XIII.

Quan el general va decidir-se a donar aquell pas tan transcendental, ningú no sabia que s’havia de fer. De fet, tot el país estava pendent de l’actitud del cap de l’Estat, que era, en virtut de la Constitució de 1876, el citat sobirà.

Per exemple, mentre que la guarnició de Saragossa s’havia inclinat a favor dels insurrectes, tota la marina se situava al costat del govern de García Prieto. Al mateix temps, la resta de l’Exèrcit esperava les instruccions del seu cap constitucional, Alfons XIII. Recordem que el colp d’Estat s’havia dirigit en contra d’aquesta institució, i no en contra de la monarquia, per la qual cosa es respectava l’única institució política que estava per damunt de tot, la Corona.

El dia 14 de setembre Alfons XIII, per fi, es pronuncià, i decidí encarregar la formació d’un nou executiu a aquell general que, amb aires regeneracionistes es presentava com a la única possibilitat de salvar el país.

L’únic que era cert és que Espanya estava sofrint una crisi institucional de dimensions impressionants. L’espiral revolució- contrarevolució a què estaven assistint els carrers de les més importants ciutats; els nacionalismes perifèrics que pressionaven a favor d’una progressiva descentralizació de l’Estat (recordem l’Assemblea de Parlamentaris, per no anar més lluny); els xocs entre el poder militar i el poder civil, ja des de la Llei de Jurisdiccions, continuant-hi amb la Setmana Tràgica, les Juntes de Defensa o la repressió del moviment obrer arran de la crisi de 1917 o el Trienni Bolxevic, i el problema del Desastre d’Annual.

Davant aquests problemes, van desenvolupar-se diverses conjures. La primera d’elles va ser la protagonitzada per les Juntes de Defensa, però també la del general Francisco Aguilera (que es barallà amb el conservador Sánchez Guerra al Congrés), els africanistes, i, per descomptat, la dissenyada pel general Miguel Primo de Rivera.

Sobre el paper d’Alfons XIII en el colp, la historiografia ha debatut molt. Així, mentre alguns com ara Maria Teresa González Calvet l’han culpat, altres com ara Carlos Seco Serrano, l’han alliberat de tota responsabilitat. És necessari remarcar, però, que, d’acord amb el text constitucional de 1876, el monarca designava i substituïa lliurement els ministres, i, a més a més, era el cap de l’Exèrcit. Per tant, des d’un punt de vista constitucional, perfectament podria haver adoptat la decisió de prescindir del cap del consell de Ministres, García Prieto, i, en el seu lloc, haver designat el capità general Miguel Primo de Rivera. A banda de tot això, cal recordar que ja al juliol de 1923, Alfons XIII confessà a Antoni Maura que li agradaria una Junta de Defensa Nacional, de caire militar.

Tanmateix, també cal remarcar l’actitud de les institucions polítiques, institucionals i culturals del país. Ningú no va protestar, i, de fet, van adoptar-hi una mena d’indiferència benevolent.

Respecte als suports de Primo de Rivera, aquests hi foren les dretes antiliberals (com ara els mauristes), els tradicionalistes carlistes, els catòlics, els bisbes, fins i tot els vinculats amb la Lliga Regionalista, la patronal, i els mitjans de comunicació reformistes progressistes, com ara el diari El Sol.

Respecte als opositors, entre ells cal citar, per descomptat, els partits dinàstics, als que estaven desposseint del poder, o els sindicats d’esquerres, com ara el PSOE i la UGT, o el PCE i la CNT. No obstant això, l’actitud de les forces obreristes va ser més bé tèbia.

L’objectiu del general, per la seua banda, va ser escometre una tasca de neteja política profunda. No modificaria la Constitució inicialment, i les seues mesures s’hi prendrien al llarg d’un període de només 90 dies. A més a més, no serien de caire feixista, com passava a Itàlia, on Mussolini va implantar, en aquell moment, un règim autoritari feixista. Més bé serien mesures d’un tarannà autoritari, conservador i nacionalista, en la línia d’Hongria amb l’almirant Horthy, de Polònia amb el mariscal Pilsudski, de Portugal entre 1917 i 1926, de Bulgària, de Grècia, del Regne dels Servis, Croats i Eslovens...